Quina és la vaga que volem? // ¿Cuál es la huelga que queremos?


martillo def castellano

«La vaga és necessària perquè colpeja l’adversari, ens estimula, ens educa, ens guerreja, ens fa fortes per l’esforç donat i sostingut, ens ensenya la pràctica de la solidaritat i ens prepara per futures lluites». Victor García, Antologia de l’anarcosindicalisme, Edicions Ruta, 1988.

La vaga és una eina tan vella com el propi moviment obrer. Al llarg de la història, la vaga ha servit per millorar les condicions laborals i de vida, començar insurreccions i fins i tot posar en marxa processos revolucionaris. Exemples històrics de la vaga com eina fora del treball productiu són la vaga de lloguers de Barcelona al 1922 o la vaga de ventres on les dones es negaven a tenir fills perquè poguessin treballar per beneficiar empresaris. No obstant, a dia d’avui també hi ha iniciatives que utilitzen la vaga com a eina fora de l’àmbit laboral com és l’exemple de Vaga de Totes, que busca reivindicar el treball reproductiu o de cures. Malgrat aixòactualment la vaga, en l’àmbit del treball productiu o remunerat, ha perdut part del seu sentit. Durant els últims anys hem viscut varies vagues generals, les quals han acabat, en tots els casos, amb aclaparadores derrotes. No hem aconseguit les nostres reivindicacions, que eren, en teoria, la paralització de les mesures d’austeritat promocionades pels diferents governs en el context de crisis econòmica. Aquestes derrotes estaven anunciades per endavant, doncs es van convocar vagues controlades, que el sindicalisme oficial ha intentat controlar, tot i que no sempre ho ha aconseguit. Es va anunciar que intentarien frenar el govern, però només van legitimar als interlocutors vàlids. No obstant, en totes les convocatòries vam participar organitzacions i persones que teníem un altre punt de vista sobre les vagues. No volíem deixar morir l’eina i vam tensar la corda fins on vam poder, convertint simples jornades de protesta en veritables jornades de lluita als carrers.

En aquest intent de donar sentit a la sortida de la classe treballadora als carrers per impedir el normal desenvolupament dels esdeveniments, l’Estat ha mostrat la seva cara menys amable. La repressió ha estat finalment calculada. En lloc d’alarmar a la població amb detencions massives, deportacions, les quals encara es duen a terme a migrants, o morts (com es paraven les vagues en altres èpoques), s’ha seguit un pla cirurgià, fent treballar a la Brigada de Intel·ligència i detenint a qui es considerava els caps dels successos al carrer. Es tracta de processos llargs, en els que es busca per un costat evitar que s’organitzi una resposta col·lectiva, desgastant als grups de suport amb el pas del temps, i per altre, minar la moral i desactivar les afectades. Precisament aquesta qüestió ens interessa molt.

I és que s’ha de reconèixer que es fa terriblement difícil guanyar una vaga avui en dia, sigui del tipus que sigui, tenint en compte les limitacions legals que comporta. La vaga està regulada per la llei, de tal manera que es fa obligatori avisar amb anterioritat de la seva convocatòria, garantir el compliment d’uns serveis mínims i respectar el que s’ha donat a conèixer com dret al treball, que no és una altra cosa que permetre als esquirols accedir a les empreses. Ja de per si aquesta regulació minimitza el dany que podem causar a les empreses parant la seva producció. Les vagues són enfrontaments de desgast, nosaltres parem la producció per tallar el flux de la riquesa als capitalistes, però de la mateixa forma deixem de cobrar el salari que ens permet cobrir les nostres necessitats. En aquesta situació la regulació de la vaga, al limitar el dany a les empreses, fa que el desgast sigui molt major del costat de les treballadores.

Però, hem de deixar de banda aquesta eina, que s’ha demostrat al llarg del temps, perquè la legislació ens posi traves? Buscarem ajustar-nos a la legalitat o trencarem amb aquesta? I a l’hora d’afrontar la repressió, fomentarem les solucions individuals o plantejarem el suport a les companyes des de col·lectius implicats? Aquesta campanya tracta en part de respondre a aquestes preguntes i generar un debat que estigui present al carrer i al moviment llibertari, que serveixi per afrontar amb més força si cap el que vingui a partir d’avui.

Arribats a aquest punt, les treballadores hauríem de fer-nos varies preguntes: per què hem arribat a aquest situació? Quin paper hem de jugar en les futures vagues que ens afectin, ja siguin generals o d’empresa? I sobre tot, quin tipus de vaga volem?

Cada cop es tendeix a augmentar la regulació que l’afecta, al mateix temps que es fa més dura la repressió a les vaguistes. L’objectiu de l’Estat i el Capital és situar les pràctiques d’acció directa de les treballadores en la il·legalitat, i convertir la vaga en un instrument de reivindicació innocu, una forma d’expressar una opinió, però sense generar pèrdues o danys a les empreses capitalistes.

En front d’això nosaltres reivindiquem el paper genuí de les vagues, el qual és enemic de la regulació i les limitacions legals. Les vagues es fan o no en base a la capacitat i la força del moment. Amb la vaga es busca arrancar quelcom a l’enemic. Es tracta d’uns esdeveniments difícils d’afrontar, en els que la tensió recorre els nostres cossos i les emocions estan a flor de pell. Però també són moments dolços; ens robem amb oprimides amb qui ens reconeixem, ens recolzem en la lluita i combatem juntes. Ens fem fortes en col·lectiu, ens fem molt més fortes que ells, però ens falta una mica més de constància i convicció.

Ara bé, mentre no contem amb la força per poder realitzar les nostres pròpies convocatòries de vaga general, amb una expectativa de victòria seria, i amb un contingut honest i dirigit cap a la transformació social, el nostre paper no és altre que transformar les anomenades vagues generals en jornades de lluita especialment intenses. Hem desbordar les convocatòries dels sindicats pactistes, generalitzant les accions de desobediència i els piquets, paralitzar les ciutats. Hem d’aconseguir que aquestes jornades de lluita siguin indesitjables per les empreses i per a l’Estat, perquè en aquest factor resideix la seva efectivitat.

I per últim, el que mai podem permetre és que es neutralitzi una eina com la vaga. Que se li buidi de contingut. Que acabi sent un mer exercici de protesta en mans de sindicats domesticats al front d’un moviment obrer rendit i derrocat. La vaga és la vida d’aquest moviment, és l’esperança de canvi. És la manifestació més clara de la lluita de classes i és per això que ha de generar respecte i admiració per les treballadores, i ha de fer tremolar de por als capitalistes.

[CASTELLANO]

¿Cuál es la huelga que queremos?

”La huelga es necesaria porque golpea al adversario, nos estimula, nos educa, nos guerrea, nos fortalece por el esfuerzo dado y sostenido, nos enseña la práctica de la solidaridad y nos prepara para futuras luchas”. Víctor García, “Antalogía del anarcosindicalismo”, Ediciones Ruta, 1988

La huelga es una herramienta tan vieja como el propio movimiento obrero. A lo largo de la historia, la huelga ha servido para mejorar condiciones laborales y de vida, comenzar insurrecciones y hasta poner en marcha procesos revolucionarios. Ejemplos históricos de la huelga como herramienta fuera del trabajo productivo son la huelga de alquileres de Barcelona al 1922 o la huelga de vientres donde las mujeres se negaban a tener más hijas que eran utilizadas para trabajar y beneficiar a empresarias. No obstante, a día de hoy también hay iniciativas que utilizan la huelga como herramienta de lucha fuera del ámbito laboral, como es el caso de La Vaga de Totes («La vaga de todas»), que busca reivindicar el trabajo reproductivo o de curas. A pesar de esto, actualmente la huelga en el ámbito del trabajo productivo o remunerado, a día de hoy ha perdido parte de su sentido. Durante los últimos años hemos vivido varias huelgas generales, las cuales se han saldado, en todos los casos, con aplastantes derrotas. No hemos conseguido nuestras reivindicaciones, las cuales eran, en la teoría, la paralización de las medidas de austeridad promocionadas por los diferentes gobiernos en el contexto de la crisis económica. Estas derrotas estaban anunciadas de antemano, pues convocaron huelgas controladas, que el sindicalismo oficial ha intentado manejar, aunque no siempre lo ha conseguido. Se anunció que intentarían frenar al gobierno, pero sólo legitimaron a los interlocutores válidos. Sin embargo, en todas las convocatorias participamos organizaciones y personas que teníamos otro punto de vista sobre la huelga. No queríamos dejar morir la herramienta y tensamos la cuerda hasta donde pudimos, convirtiendo simples jornadas de protesta en verdaderas jornadas de lucha en las calles.

En ese intento de dar sentido a la salida de la clase trabajadora a las calles para impedir el normal desarrollo de los acontecimientos, el Estado ha mostrado su cara menos amable. La represión ha sido finamente calculada. En lugar de alarmar a la población con detenciones masivas, deportaciones o muertos (como se paraban las huelgas en otras épocas), se ha seguido un plan de cirujano, haciendo trabajar a la brigada de inteligencia y deteniendo a quienes consideran cabecillas de los sucesos en la calle. Se trata de procesos largos, en los que se busca por un lado evitar que se organice la respuesta colectiva, desgastando a los grupos de apoyo con el paso del tiempo, y por otro, minar la moral y desactivar a las afectadas. Precisamente esta cuestión nos interesa mucho.

Y es que hay que reconocer que se hace terriblemente difícil ganar una huelga hoy en día, sea del tipo que sea, teniendo en cuenta las limitaciones legales que comporta. La huelga está regulada por la ley, de tal manera que se hace obligatorio avisar con anterioridad de su convocatoria, garantizar el cumplimiento de unos servicios mínimos y respetar lo que se ha dado en llamar el “derecho al trabajo”, que no es otra cosa que permitir a los esquiroles acceder a las empresas. Ya de por sí esta regulación minimiza el daño que podemos causar a las empresas parando su producción. Las huelgas son enfrentamientos de desgaste, nosotras paramos la producción para cortar el flujo de riqueza a los capitalistas, pero de la misma manera dejamos de cobrar el salario que nos permite cubrir nuestras necesidades. En esta situación la regulación de la huelga, al limitar el daño a las empresas, hace que el desgaste sea mayor del lado de los

Pero, ¿debemos dejar de lado esta herramienta, que se ha demostrado efectiva a lo largo del tiempo, porque la legislación nos ponga trabas? ¿Buscaremos ajustarnos a la legalidad o romper con ella? Y a la hora de afrontar la represión, ¿fomentaremos las soluciones individuales o plantearemos el apoyo a las compañeras desde los colectivos implicados? Esta campaña trata en parte de responder a esas preguntas y generar un debate que esté presente en la calle y en el movimiento libertario, que sirva para afrontar con más fuerza si cabe lo que venga en adelante.

Llegados a este punto, las trabajadoras deberíamos hacernos varias preguntas: ¿por qué hemos llegado a esta situación? ¿Qué papel debemos jugar en las futuras huelgas que nos afecten, ya sean generales o de empresa? Y sobre todo, ¿qué tipo de huelga Cada vez se tiende a aumentar la regulación que la afecta, a la vez que se recrudece la represión a las huelguistas. El objetivo del Estado y el Capital es situar las prácticas de acción directa de los trabajadores en la ilegalidad, y convertir la huelga en un instrumento de reivindicación inocuo, una forma de expresar una opinión, pero sin generar pérdidas o daños a las empresas capitalistas.

Frente a esto nosotras reivindicamos el papel genuino de las huelgas, el cual es enemigo de la regulación y las limitaciones legales. Las huelgas se hacen o no en base a la capacidad y fuerza del momento. Con la huelga se busca arrancar algo al enemigo. Se trata de unos eventos difíciles de afrontar, en los que la tensión recorre nuestros cuerpos y las emociones están a flor de piel. Pero también son momentos dulces; nos encontramos con oprimidas con quienes nos reconocemos, nos apoyamos en la lucha y combatimos juntas. Nos hacemos fuertes en colectivo, nos hacemos mucho más fuertes que ellos…pero nos falta un poco más de constancia y convicción.

Ahora bien, mientras no contemos con la fuerza para poder realizar nuestras propias convocatorias de huelga general, con una expectativa de victoria seria, y con un contenido honesto y dirigido hacia la transformación social, nuestro papel no es otro que transformar las llamadas “huelgas generales” en jornadas de lucha especialmente intensas. Debemos desbordar las convocatorias de los sindicatos pactistas, generalizar las acciones de desobediencia y los piquetes, paralizar las ciudades. Debemos conseguir que estas jornadas de lucha sean indeseables para las empresas y para el estado, porque en este factor reside su efectividad.

Y por último, lo que nunca podemos permitir es que se neutralice una herramienta como la huelga. Que se la vacíe de contenido. Que acabe siendo un mero ejercicio de protesta en manos de sindicatos domesticados al frente de un movimiento obrero rendido y derrotado. La huelga es la vida de este movimiento, es la esperanza de cambio. Es la manifestación más clara de la lucha de clases y es por ello que debe generar respeto y admiración para las trabajadoras, y debe hacer temblar de miedo a los capitalistas.

Deja un comentario