Presentació

El passat 29 de març de 2012 va tenir lloc una vaga general a tot l’Estat espanyol en resposta a la reforma laboral impulsada el mateix any pel govern i la patronal. A Barcelona es van organitzar nombrosos piquets al marge dels sindicats pactistes (CCOO i UGT) que pràcticament van paralitzar alguns barris, així com una gran manifestació es va dur a terme a la tarda, on es van ajuntar moltes lluites i assemblees llibertàries, i van mantenir un to especialment contundent. El resultat fou una jornada de lluita que va desbordar l’immobilisme dels sindicats oficials i va posar de manifest la capacitat de resposta de la Barcelona revolucionària i anticapitalista.

No obstant això, en el transcurs de la vaga els polítics de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, de la maneta dels grans mitjans de comunicació es van afanar per condemnar i criminalitzar les protestes. Van titllar de violents i antisistema als participants de la vaga que van optar per mantenir-se al marge de CCOO, UGT i altres sindicats que, recordem, utilitzaven aquell dia com a excusa per legitimar el seu estatus de subvencions i privilegis dins el moviment obrer. En aquesta línia, la repressió no es va fer esperar, i a més de les persones detingudes el mateix 29 es van sumar posteriorment moltes més amb el resultat de les investigacions de la Brigada d’Informació dels Mossos d’Esquadra. Un dels detinguts és membre d’Acció Llibertària de Sants i de CNT-AIT de Barcelona. L’acusen de danys i desordes públics, se li demana una condemna a presó de cinc anys, més el pagament, conjuntament amb un altre company detingut, de 8.500 euros a El Corte Inglèsen concepte de responsabilitat civil. Des d’ambdues organitzacions hem decidit llençar una campanya amb el següents objectius:

1. Evidenciar la repressió i persecució a les persones que participaren de forma activa en la vaga general, les quals estan sotmeses a judicis penals amb peticions de presó i multes desorbitades. En aquesta persecució van prendre part la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, a través dels seus representants polítics i els seus cossos policials, que van arribar a dir que els vaguistes érem «rates que ens amagàvem en coves i clavegueres.” Volem evidenciar la funció repressiva d’aquestes institucions, independentment de qui les governi.

2. Senyalar les empreses com El Corte Inglés, que no contents amb generar condicions laborals miserables, pretenen participar en el càstig a aquells que és rebel·len contra elles. En el cas del nostre company conjuntament amb un altre detingut, els exigeixen el pagament de 8500 euros com a reparació del suposat dany que li va causar a l’empresa. Evidentment ens hem negat a pagar-ho. Per això hem iniciat una campanya de boicot a El Corte Inglés perquès es conegui la realitat laboral d’aquesta empresa així com exigir-los que renunciïn al cobrament de la responsabilitat civil imposada als vaguistes.

3. Generar un debat sobre la forma en què els moviments revolucionaris afrontem els processos penals. Des del nostre punt de vista hauríem de apostar per assumir les conseqüències repressives de les nostres accions d’una forma col·lectiva, i no només generant grups de suport individuals. Per això creiem que són les organitzacions i les assemblees quines deuen marcar la línia política de les accions antirepressives, i com a conseqüència cal mantenir uns mínims de coherència al moment d’afrontar-nos a un jutjat al qual, com anarquistes que som, no donem cap tipus de legitimitat

4. Per últim, ens agradaria reivindicar la vaga com una eina de lluita essencialment de confrontació. Davant la criminalització, la repressió i els intents per part d’algunes organitzacions de fer de la vaga només una reivindicació pacífica i innòcua, nosaltres volem reivindicar els piquets, els sabotatges, els talls de carretera, la paralització de les ciutats, al cap i a la fi, a la lluita, veritable sentit irrenunciable de qualsevol dia de vaga.

Sense més que afegir, desitgem que la campanya que estem realitzant sigui de profit a les persones dignes i lluitadores, i encoratgi a la gent a sortir al carrer i a organitzar-se en la feina. Esperem que per la pròxima vaga general aconsegueixi que el capitalisme tremoli.

CASTELLANO:

El pasado 29 de marzo de 2012 tuvo lugar una huelga general en todo el estado español en respuesta a la reforma laboral impulsada ese mismo año por el gobierno y la patronal. En Barcelona se organizaron numerosos piquetes al margen de los sindicatos pactistas (CCOO y UGT) que prácticamente paralizaron algunos barrios, así como una gran manifestación por la tarde, en la que confluyeron multitud de luchas y asambleas libertarias, y que mantuvo un tono especialmente contundente. El resultado fue una jornada de lucha que desbordó el inmovilismo de los sindicatos oficiales y que puso de manifiesto la capacidad de respuesta de la Barcelona anticapitalista y revolucionaria.

Sin embargo, en el propio transcurso de la huelga, los políticos de la Generalitat y el Ayuntamiento de Barcelona, de la mano de los grandes medios de comunicación, se afanaron en condenar y criminalizar las protestas. Tildaron de violentos y antisistema a los participantes que optaron por mantenerse al margen de CCOO, UGT y otros sindicatos que, recordemos, utilizaban ese día como excusa para legitimar su estatus de subvenciones y privilegios dentro del movimiento obrero. En esta línea, la represión no se hizo esperar, y a las personas detenidas el propio día 29 se sumaron a posteriori muchas más, resultado de las investigaciones de la Brigada de Información de los Mossos d’Esquadra.

Uno de los detenidos es miembro de Acció Llibertària de Sants y de la CNT-AIT de Barcelona. Está acusado de daños y desórdenes públicos, y se le pide una pena de prisión de cinco años, más el pago conjunto, con otro compañero detenido, de 8500 euros a El Corte Inglés en concepto de reponsabilidad civil. Desde ambas organizaciones hemos decidido lanzar una campaña a raíz de este caso con los siguientes objetivos:

1. Evidenciar la represión y persecución a las personas que participaron de forma activa en la huelga general, las cuales están siendo sometidas a juicios penales con peticiones de prisión y multas desorbitadas. En esta persecución tomaron especial parte la Generalitat de Catalunya y el Ayuntamiento de Barcelona, a través de sus representantes políticos y sus cuerpos policiales, que llegaron a decir que los huelguistas éramos «ratas que nos escondíamos en cuevas y en cloacas». Queremos evidenciar la función represiva de estas instituciones, independientemente de quien las gobierne.

2. Señalar empresas como El Corte Inglés, que no contentos con generar condiciones laborales miserables, pretenden participar en el castigo a los que se rebelan contra ellas. En el caso de nuestro compañero junto a otro detenido se les exige el pago de 8500 euros, como reparación del supuesto daño que causaron a la empresa. Por supuesto nos hemos negado a pagar tal concepto. En este sentido, hemos elaborado una campaña de boicot a El Corte Inglés para que se concozcan la realidad laboral de esta empresa así como para exigirles que renuncien al cobro de la responsabilidad civil impuesta a los huelguistas.

3. Generar un debate sobre el modo en que los movimientos revolucionarios afrontamos los procesos penales. Desde nuestro punto de vista debemos apostar más por asumir las consecuencias represivas de nuestra acción de una forma colectiva, no generando grupos de apoyo individuales. En esta línea, creemos que son las organizaciones y asambleas quienes deben marcar la línea política de las acciones antirrepresivas, y como consecuencia debemos mantener unos mínimos de coherencia a la hora de enfrentarnos a un juzgado al cual, como anarquistas que somos, no otorgamos ningún tipo de legitimidad.

4. Por último, nos gustaría reivindicar la huelga como herramienta de lucha esencialmente confrontativa. Ante la criminalización, la represión y los intentos por parte de algunas organizaciones de convertir la huelga en una mera reivindicación pacífica e inocua, nosotros queremos reivindicar los piquetes, los sabotajes, los cortes de carretera, la paralización de las ciudades, y, a fin de cuentas, la lucha, como el verdadero sentido irrenunciable de cualquier día de huelga.

Sin más que añadir, desear que la campaña que estamos realizando sea de provecho a las personas dignas y luchadoras, y anime a más gente a salir a la calle y a organizarse en el trabajo. A ver si para la próxima huelga general conseguimos que el capitalismo tiemble.

Alcohol, drogues i finançament de la lluita

A través d’aquest escrit fem pública la decisió que hem pres sobre com volem afrontar el procés repressiu que va iniciar-se en 2012 contra un company per haver participat en la vaga general del 29 de març del mateix any. Ens agradaria que aquest text i els que s’aniran adjuntant a mesura que es desenvolupi la campanya, serveixin de base per l’apertura d’un debat col·lectiu sobre la forma en que estem afrontant l’onada repressiva contra aquelles persones que en un context de conflictivitat social participen activament en la lluita. Com represaliades que som, sostenim que la única forma de fer front a l’Estat en la lluita antirepressiva és posar per davant el contingut polític de les accions per les que som reprimides i donar-li una dimensió col·lectiva.

En concret, aquest document es centra en el finançament de la lluita a traves de la venta d’alcohol en festes organitzades per cobrir les despeses que generen els procediments judicials. Sens dubte l’alcohol i la festa venen, compleixen aquest requisit, compleixen aquesta funció. Sembla ser, doncs, que no podem parlar de la ètica llibertària i de la idoneïtat dels medis, no només com a eines, sinó com a verdadera praxis revolucionària. Sembla ser que no podem qüestionar les festes i l’alcohol sense passar per moralistes, puritanes, ingènues o allunyades de la realitat.

L’alcohol és el puntal que sosté el finançament del moviment i és una realitat tancada (i no hi ha altres opcions per al present). Tenim preses i represaliades, que no ens vinguin amb romanços puritans, que la realitat material ens obliga a seguir sostenint l’oci alienat, l’alcoholisme i les dinàmiques socialitzadores com a eix central del moviment. Dubtem del caràcter revolucionari o transformador que aquest tipus de festes poden tenir, entre altres qüestiones, per la dinàmica alienant que generen i per estar en moltes ocasions buides de contingut polític. És cert, totes tenim quefers al marge de la militància i inclús contradiccions, però cap d’aquestes és aixecada com a bandera, cap és utilitzada com a referència del nostre moviment. No obstant, l’alcoholisme social és quelcom tan integrat, normalitzat i enterrat per la seva presumpta necessitat, que és freqüent veure pels nostres barris o pobles cartells polítics cridant al consum d’aquest tipus d’oci.

No estem en contra del gaudir i de les festes, creiem que ha d’haver un espai per a tot, i si bé la nostra finalitat és la d’unir celebracions amb les nostres reivindicacions, també entenem que en ocasions no pot fer-se, i en tal cas, diem no als diners que es recapten amb la venda d’alcohol en les mateixes. No volem que la nostra lluita es confongui amb l’oci alienant i alienat. En aquest punt ens preguntem, com podríem reivindicar els aspectes polítics d’una festa? Com fer-ho sense caure en l’alcoholització? I no només això, sinó que també ens qüestionem, que tipus d’oci estem fomentant des dels moviments socials i organitzacions polítiques en aquests esdeveniments? En que mesura les festes alternatives poden seguir dient-se “alternatives”? Quina és, valga la redundància, l’alternativa que oferim?

Les “festes llibertàries” poc tenen d’alternatives: no són alternatives de socialització, no són alternatives de consum, no són alternatives d’oci i per descomptat no representen l’essència de cap pràctica revolucionària, més aviat el contrari. Hi ha moltes coses que revolucionen a les persones: la cultura, la consciencia, la pràctica revolucionària… En canvi, les drogues i l’oci alienat fan dormir les consciències; aquesta és la seva funció, són mecanismes per fugir (no de confrontació), eines de control social que fomenten pràctiques que xoquen frontalment amb les idees per les que lluitem, amb les idees per les que caiem.

La necessitat dels diners com excusa per vendre alcohol constitueix un argument que cau per si mateix, doncs és mentida que no hi hagi diners, com a mínim estan quan de beure es tracta. Sens dubte, és més fàcil estendre aquest producte d’autoconsum – l’alcohol – socialitzar-lo amb una etiqueta política per poder atraure a certs sectors i aconseguir més beneficis, que treballar per la solidaritat entre les companyes, entre qui lluitem i compartim un projecte. Sens dubte constitueix una via ràpida, però no és la única i la rebutgem per això, perquè creiem en la necessitat de construir xarxes de suport lliures d’alcoholisme. Totes les dinàmiques col·lectives i socials són de difícil transformació, per això ens deixem el temps, la salut i la pell durant anys. Sabem que no hi ha millor forma de prendre consciencia i transformació que la praxis, que la propaganda pel fet. És aquesta pràctica i no les paraules, les impulsores dels canvis, i és per això pel que hem decidit no acceptar diners de l’alcohol per a fer front a aquest as repressiu, no contribuint així al foment de dinàmiques col·lectives que creiem pernicioses per al nostre moviment.

Debat col·lectiu: estratègies front el procediment penal

Arrel de les últimes experiències repressives i , sobretot, de cara a afrontar les que estan per arribar, des d’Acció Llibertària de Sants volem obrir un debat col·lectiu al voltant de com afrontem els processos repressius. El debat no pretén ser un judici de valor sobre les decisions presses per companyes en el passat, ni pretén ser una llosa sobre les companyes que estan afrontant algun cop repressiu. Es tracta, simplement, d’analitzar tots els moments processals d’un judici polític (entenent com polític aquell que s’inicia per a perseguir una acció política que transcendeix del mer fet en si) per poder elaborar, si així es vol, unes línies generals que ens ajudin, no només a entendre els mecanismes judicials que ens imposen, sinó a afrontar activament aquests processos.

S’ha de veure, aleshores, que estem parlant de processos col·lectius, és a dir, aquells processos que s’estenen més enllà de l’individu, que són assumits (o així es pretén) com propis per al moviment, referenciant-los amb campanyes de suport, solidaritat, etcètera. El fet és que, per una raó o una altra, estem assumint processos repressiu sense cap tipus d’autocrítica, en els que sembla que tot serveix, per evitar les conseqüències penals, adoptant en moltes ocasions una actitud paternalista i victimitzant amb la companya reprimida, relegant tot a una mera qüestió humanitària.

Per analitzar serena e ideològicament aquesta qüestió, s’ha de partir de la base de que ens trobem en una posició de desavantatge descomunal davant l’Estat, una situació no escollida per la detinguda que suposa un xantatge tan gran que ens obliga a haver d’assumir certes incoherències com quelcom inevitable. Es tracta, doncs, de veure quines podem assumir a nivell col·lectiu i quines podem confrontar i de quina manera, no deixant únicament en mans de l’advocat, de la defensa tècnica (per naturalesa conservadora), el desenvolupament del procediment.

Per això, proposem iniciar el debat basant-nos en les parts del procediment penal, per veure fins a quin punt és possible l’acció política en cadascun d’aquests.

Detenció i declaració davant el Jutge Instructor: En aquest moment del procediment, existeix un atestat que els advocats poden veure ràpidament abans de la declaració davant el jutge. En cas de sumaris molt extensos, és pràcticament inviable preparar una bona defensa legal en aquest moment del procediment al no disposar de les dades ni la informació suficient, per això es sol optar per no declarar davant el jutge per evitar possibles contradiccions futures en la defensa. En cas de que existeixin possibilitats d’ingrés a presó, és normal contestar les preguntes al advocat relatives a qüestions de pertinença i demés condicionants de les mesures preventives. En aquest punt ens preguntem:

És viable o prematura la declaració política?
És viable no fer declaracions com estratègia col·lectiva davant el jutge instructor?
Pot influir en els autos de presó?

Mesures preventives: la fiança. Per assegurar la presència del imputat en el judici i com a mesura menys greu que la presó preventiva, es pot sol·licitar el pagament d’una quantitat de diners fixada pel jutge instructor com fiança, que serà retornada després del judici. Per norma general, i a pesar de que la seva quantitat ha d’anar proporcionada als ingressos de la persona, aquestes quantitats són desmesurades, i suposen un xantatge descomunal a les persones amb pocs ingressos, amb càrregues familiars i lligades al treball assalariat de subsistència. Com pràctica habitual, les fiances són pagades gràcies a la solidaritat dels grups i les assemblees, que ho assumeixen de forma col·lectiva.

És possible construir un discurs col·lectiu contra la imposició de fiances, al ser una mesura que castiga la falta de recursos?
Tenim capacitat per modular o baixar les quantitats imposades en cas d’insolvència?
Quina hauria de ser la nostra actuació en cas de que hi hagi companyes que se les imposi una fiança i altres a les que se les dicti presó incondicional?

Responsabilitat civil i reparació del dany. Per norma general, l’acció política sol anar dirigida a causar una sèrie de danys físics i materials que després generen una responsabilitat civil (al marge de la penal, que per norma general és pública), sent aquesta una pena al marge (però subordinada) a la penal i que, en cas de ser més d’una imputada, sol requerir-se el pagament solidari. La reparació del dany és premiada pel procediment penal, sent un dels atenuants principals a l’hora de rebaixar la pena en sentència (si es paga abans del judici). A més, es sol requerir per els pactes amb la fiscalia, i és condició indispensable per la suspensió de la pena inferior a dos anys (que, recordem, no és automàtica sinó protestativa per al jutge).

És assumible políticament reparar el dany, és a dir, és un cost judicial més? O bé suposaria anular l’acció política que castiga el procediment penal?
Es pot fer de forma gradual o s’ha d’abonar al primer requeriment?
Partint de que és una qüestió privada (encara que no estigui personada l’acusació particular), és viable algun tipus de pressió per a que dita part renunciï al seu cobrament?

Previ al judici: negociacions i pacte amb la fiscalia. Abans de la celebració del judici oral, és possible arribar a un acord amb la fiscalia per fixar una condemna pactada i evitar la celebració del judici.

Què impliquen les negociacions amb la fiscalia? Exigeixen un penediment? En quins termes es donen?
És assumible ideològicament arribar amb un acord amb el fiscal?

Judici oral. Aquesta és la última fase del procediment que consta, resumidament, dels següents moment processals: ratificació del escrit d’acusació i defensa, declaració de l’imputat, pràctica de la prova, fase de conclusions (per valorar la proba practicada i l’al·legat dels advocats per la defensa o culpabilitat de l’imputat). Per últim, es concedeix la última paraula a l’imputat, de la que normalment no fa ús seguint el consell de la defensa.

En quins termes pot plantejar-se la declaració? És possible i viable no declarar? O negar-se a contestar les preguntes del fiscal? Que es vol transmetre amb aquests actes? Quines conseqüències legals pot tenir? És possible contrarestar-les amb el seu ús col·lectiu?

Sentencia. Indult com a mesura de gràcia. Per últim, està sent una pràctica recorrent per les companyes l’ús d’aquesta eina com a mesura última per suspendre l’execució de les penes i evitar l’ingrés a presó.

Quins requisits s’exigeixen per demanar l’indult? Quins elements afavoreixen la seva concessió?
És una mera eina jurídica més o és un recurs polític?
És acceptable el seu ús col·lectiu per part del nostre moviment? En quins termes?

Perquè no pagarem la seva responsabilitat civil

Perquè l’única forma d’afrontar col·lectivament aquests procediments és assumir com a valida l’acció política que la desencadena.

Perquè col·lectivament no reneguem d’aquella acció: la vaga i el sabotatge són eines no sols vàlides, sinó imprescindibles per a la consecució de les nostres aspiracions revolucionaries.

Perquè les tensions de classes que evidencien aquests fets san tan sols una de les petites mostres de la constant lluita que existeix entre oprimides y opressores.

Perquè, al igual que el nostre enemic, participem en aquesta lluita de forma conscient. Per això assumim col·lectivament els fets enjudiciats al igual que els seus objectius y les seves conseqüències.

Perquè patim els efecte d’aquest enfrontament a les nostres carns dia rere dia, en forma d’acomiadaments, desnonaments, flexibilitzacions del mercat laboral, baixada de salaris, detencions…

Perquè la repressió és quelcom col·lectiu i no individual. Desenes són les companyes anarquistes processades a dia d’avui per combatre l’Estat i el Capital. Volem que la resposta sigui també col·lectiva i no hipotecarem les necessitats futures de les nostres companyes

Perquè els nostres recursos com a moviments són limitats i no decidirem que sigui el factor temporal (únicament els primers judicis que surtin es podran costejar) el que decideixi quines companyes poden assumir el pagament de les responsabilitats civils, sembrant les llavors de la fractura col·lectiva. El enemic actua globalment. Nosaltres ens farem fortes en la resistència col·lectiva.

Perquè 8.500 euros es sols un petit cost que El Corte Inglés tindrà que assumir com a resposta per fomentar e imposar l’esquirolatge, a més de les seves més que conegudes practiques antiobreres i antisindicals.

Perquè el deute de les elits polítiques i empresarials amb les treballadores d’aquesta terra és incalculable. La imposició autoritària d’una estructura econòmica i política basada en el robatori i el saqueig de les oprimides fa que pretendre enriquir-se de la resistència de les treballadores sigui quelcom injust e indecent. Pagueu el que deveu. Deposeu les vostres armes.

Quina és la vaga que volem? // ¿Cuál es la huelga que queremos?

«La vaga és necessària perquè colpeja l’adversari, ens estimula, ens educa, ens guerreja, ens fa fortes per l’esforç donat i sostingut, ens ensenya la pràctica de la solidaritat i ens prepara per futures lluites». Victor García, Antologia de l’anarcosindicalisme, Edicions Ruta, 1988.

La vaga és una eina tan vella com el propi moviment obrer. Al llarg de la història, la vaga ha servit per millorar les condicions laborals i de vida, començar insurreccions i fins i tot posar en marxa processos revolucionaris. Exemples històrics de la vaga com eina fora del treball productiu són la vaga de lloguers de Barcelona al 1922 o la vaga de ventres on les dones es negaven a tenir fills perquè poguessin treballar per beneficiar empresaris. No obstant, a dia d’avui també hi ha iniciatives que utilitzen la vaga com a eina fora de l’àmbit laboral com és l’exemple de Vaga de Totes, que busca reivindicar el treball reproductiu o de cures. Malgrat aixòactualment la vaga, en l’àmbit del treball productiu o remunerat, ha perdut part del seu sentit. Durant els últims anys hem viscut varies vagues generals, les quals han acabat, en tots els casos, amb aclaparadores derrotes. No hem aconseguit les nostres reivindicacions, que eren, en teoria, la paralització de les mesures d’austeritat promocionades pels diferents governs en el context de crisis econòmica. Aquestes derrotes estaven anunciades per endavant, doncs es van convocar vagues controlades, que el sindicalisme oficial ha intentat controlar, tot i que no sempre ho ha aconseguit. Es va anunciar que intentarien frenar el govern, però només van legitimar als interlocutors vàlids. No obstant, en totes les convocatòries vam participar organitzacions i persones que teníem un altre punt de vista sobre les vagues. No volíem deixar morir l’eina i vam tensar la corda fins on vam poder, convertint simples jornades de protesta en veritables jornades de lluita als carrers.

En aquest intent de donar sentit a la sortida de la classe treballadora als carrers per impedir el normal desenvolupament dels esdeveniments, l’Estat ha mostrat la seva cara menys amable. La repressió ha estat finalment calculada. En lloc d’alarmar a la població amb detencions massives, deportacions, les quals encara es duen a terme a migrants, o morts (com es paraven les vagues en altres èpoques), s’ha seguit un pla cirurgià, fent treballar a la Brigada de Intel·ligència i detenint a qui es considerava els caps dels successos al carrer. Es tracta de processos llargs, en els que es busca per un costat evitar que s’organitzi una resposta col·lectiva, desgastant als grups de suport amb el pas del temps, i per altre, minar la moral i desactivar les afectades. Precisament aquesta qüestió ens interessa molt.

I és que s’ha de reconèixer que es fa terriblement difícil guanyar una vaga avui en dia, sigui del tipus que sigui, tenint en compte les limitacions legals que comporta. La vaga està regulada per la llei, de tal manera que es fa obligatori avisar amb anterioritat de la seva convocatòria, garantir el compliment d’uns serveis mínims i respectar el que s’ha donat a conèixer com dret al treball, que no és una altra cosa que permetre als esquirols accedir a les empreses. Ja de per si aquesta regulació minimitza el dany que podem causar a les empreses parant la seva producció. Les vagues són enfrontaments de desgast, nosaltres parem la producció per tallar el flux de la riquesa als capitalistes, però de la mateixa forma deixem de cobrar el salari que ens permet cobrir les nostres necessitats. En aquesta situació la regulació de la vaga, al limitar el dany a les empreses, fa que el desgast sigui molt major del costat de les treballadores.

Però, hem de deixar de banda aquesta eina, que s’ha demostrat al llarg del temps, perquè la legislació ens posi traves? Buscarem ajustar-nos a la legalitat o trencarem amb aquesta? I a l’hora d’afrontar la repressió, fomentarem les solucions individuals o plantejarem el suport a les companyes des de col·lectius implicats? Aquesta campanya tracta en part de respondre a aquestes preguntes i generar un debat que estigui present al carrer i al moviment llibertari, que serveixi per afrontar amb més força si cap el que vingui a partir d’avui.

Arribats a aquest punt, les treballadores hauríem de fer-nos varies preguntes: per què hem arribat a aquest situació? Quin paper hem de jugar en les futures vagues que ens afectin, ja siguin generals o d’empresa? I sobre tot, quin tipus de vaga volem?

Cada cop es tendeix a augmentar la regulació que l’afecta, al mateix temps que es fa més dura la repressió a les vaguistes. L’objectiu de l’Estat i el Capital és situar les pràctiques d’acció directa de les treballadores en la il·legalitat, i convertir la vaga en un instrument de reivindicació innocu, una forma d’expressar una opinió, però sense generar pèrdues o danys a les empreses capitalistes.

En front d’això nosaltres reivindiquem el paper genuí de les vagues, el qual és enemic de la regulació i les limitacions legals. Les vagues es fan o no en base a la capacitat i la força del moment. Amb la vaga es busca arrancar quelcom a l’enemic. Es tracta d’uns esdeveniments difícils d’afrontar, en els que la tensió recorre els nostres cossos i les emocions estan a flor de pell. Però també són moments dolços; ens robem amb oprimides amb qui ens reconeixem, ens recolzem en la lluita i combatem juntes. Ens fem fortes en col·lectiu, ens fem molt més fortes que ells, però ens falta una mica més de constància i convicció.

Ara bé, mentre no contem amb la força per poder realitzar les nostres pròpies convocatòries de vaga general, amb una expectativa de victòria seria, i amb un contingut honest i dirigit cap a la transformació social, el nostre paper no és altre que transformar les anomenades vagues generals en jornades de lluita especialment intenses. Hem desbordar les convocatòries dels sindicats pactistes, generalitzant les accions de desobediència i els piquets, paralitzar les ciutats. Hem d’aconseguir que aquestes jornades de lluita siguin indesitjables per les empreses i per a l’Estat, perquè en aquest factor resideix la seva efectivitat.

I per últim, el que mai podem permetre és que es neutralitzi una eina com la vaga. Que se li buidi de contingut. Que acabi sent un mer exercici de protesta en mans de sindicats domesticats al front d’un moviment obrer rendit i derrocat. La vaga és la vida d’aquest moviment, és l’esperança de canvi. És la manifestació més clara de la lluita de classes i és per això que ha de generar respecte i admiració per les treballadores, i ha de fer tremolar de por als capitalistes.

[CASTELLANO]

¿Cuál es la huelga que queremos?

”La huelga es necesaria porque golpea al adversario, nos estimula, nos educa, nos guerrea, nos fortalece por el esfuerzo dado y sostenido, nos enseña la práctica de la solidaridad y nos prepara para futuras luchas”. Víctor García, “Antalogía del anarcosindicalismo”, Ediciones Ruta, 1988

La huelga es una herramienta tan vieja como el propio movimiento obrero. A lo largo de la historia, la huelga ha servido para mejorar condiciones laborales y de vida, comenzar insurrecciones y hasta poner en marcha procesos revolucionarios. Ejemplos históricos de la huelga como herramienta fuera del trabajo productivo son la huelga de alquileres de Barcelona al 1922 o la huelga de vientres donde las mujeres se negaban a tener más hijas que eran utilizadas para trabajar y beneficiar a empresarias. No obstante, a día de hoy también hay iniciativas que utilizan la huelga como herramienta de lucha fuera del ámbito laboral, como es el caso de La Vaga de Totes («La vaga de todas»), que busca reivindicar el trabajo reproductivo o de curas. A pesar de esto, actualmente la huelga en el ámbito del trabajo productivo o remunerado, a día de hoy ha perdido parte de su sentido. Durante los últimos años hemos vivido varias huelgas generales, las cuales se han saldado, en todos los casos, con aplastantes derrotas. No hemos conseguido nuestras reivindicaciones, las cuales eran, en la teoría, la paralización de las medidas de austeridad promocionadas por los diferentes gobiernos en el contexto de la crisis económica. Estas derrotas estaban anunciadas de antemano, pues convocaron huelgas controladas, que el sindicalismo oficial ha intentado manejar, aunque no siempre lo ha conseguido. Se anunció que intentarían frenar al gobierno, pero sólo legitimaron a los interlocutores válidos. Sin embargo, en todas las convocatorias participamos organizaciones y personas que teníamos otro punto de vista sobre la huelga. No queríamos dejar morir la herramienta y tensamos la cuerda hasta donde pudimos, convirtiendo simples jornadas de protesta en verdaderas jornadas de lucha en las calles.

En ese intento de dar sentido a la salida de la clase trabajadora a las calles para impedir el normal desarrollo de los acontecimientos, el Estado ha mostrado su cara menos amable. La represión ha sido finamente calculada. En lugar de alarmar a la población con detenciones masivas, deportaciones o muertos (como se paraban las huelgas en otras épocas), se ha seguido un plan de cirujano, haciendo trabajar a la brigada de inteligencia y deteniendo a quienes consideran cabecillas de los sucesos en la calle. Se trata de procesos largos, en los que se busca por un lado evitar que se organice la respuesta colectiva, desgastando a los grupos de apoyo con el paso del tiempo, y por otro, minar la moral y desactivar a las afectadas. Precisamente esta cuestión nos interesa mucho.

Y es que hay que reconocer que se hace terriblemente difícil ganar una huelga hoy en día, sea del tipo que sea, teniendo en cuenta las limitaciones legales que comporta. La huelga está regulada por la ley, de tal manera que se hace obligatorio avisar con anterioridad de su convocatoria, garantizar el cumplimiento de unos servicios mínimos y respetar lo que se ha dado en llamar el “derecho al trabajo”, que no es otra cosa que permitir a los esquiroles acceder a las empresas. Ya de por sí esta regulación minimiza el daño que podemos causar a las empresas parando su producción. Las huelgas son enfrentamientos de desgaste, nosotras paramos la producción para cortar el flujo de riqueza a los capitalistas, pero de la misma manera dejamos de cobrar el salario que nos permite cubrir nuestras necesidades. En esta situación la regulación de la huelga, al limitar el daño a las empresas, hace que el desgaste sea mayor del lado de los

Pero, ¿debemos dejar de lado esta herramienta, que se ha demostrado efectiva a lo largo del tiempo, porque la legislación nos ponga trabas? ¿Buscaremos ajustarnos a la legalidad o romper con ella? Y a la hora de afrontar la represión, ¿fomentaremos las soluciones individuales o plantearemos el apoyo a las compañeras desde los colectivos implicados? Esta campaña trata en parte de responder a esas preguntas y generar un debate que esté presente en la calle y en el movimiento libertario, que sirva para afrontar con más fuerza si cabe lo que venga en adelante.

Llegados a este punto, las trabajadoras deberíamos hacernos varias preguntas: ¿por qué hemos llegado a esta situación? ¿Qué papel debemos jugar en las futuras huelgas que nos afecten, ya sean generales o de empresa? Y sobre todo, ¿qué tipo de huelga Cada vez se tiende a aumentar la regulación que la afecta, a la vez que se recrudece la represión a las huelguistas. El objetivo del Estado y el Capital es situar las prácticas de acción directa de los trabajadores en la ilegalidad, y convertir la huelga en un instrumento de reivindicación inocuo, una forma de expresar una opinión, pero sin generar pérdidas o daños a las empresas capitalistas.

Frente a esto nosotras reivindicamos el papel genuino de las huelgas, el cual es enemigo de la regulación y las limitaciones legales. Las huelgas se hacen o no en base a la capacidad y fuerza del momento. Con la huelga se busca arrancar algo al enemigo. Se trata de unos eventos difíciles de afrontar, en los que la tensión recorre nuestros cuerpos y las emociones están a flor de piel. Pero también son momentos dulces; nos encontramos con oprimidas con quienes nos reconocemos, nos apoyamos en la lucha y combatimos juntas. Nos hacemos fuertes en colectivo, nos hacemos mucho más fuertes que ellos…pero nos falta un poco más de constancia y convicción.

Ahora bien, mientras no contemos con la fuerza para poder realizar nuestras propias convocatorias de huelga general, con una expectativa de victoria seria, y con un contenido honesto y dirigido hacia la transformación social, nuestro papel no es otro que transformar las llamadas “huelgas generales” en jornadas de lucha especialmente intensas. Debemos desbordar las convocatorias de los sindicatos pactistas, generalizar las acciones de desobediencia y los piquetes, paralizar las ciudades. Debemos conseguir que estas jornadas de lucha sean indeseables para las empresas y para el estado, porque en este factor reside su efectividad.

Y por último, lo que nunca podemos permitir es que se neutralice una herramienta como la huelga. Que se la vacíe de contenido. Que acabe siendo un mero ejercicio de protesta en manos de sindicatos domesticados al frente de un movimiento obrero rendido y derrotado. La huelga es la vida de este movimiento, es la esperanza de cambio. Es la manifestación más clara de la lucha de clases y es por ello que debe generar respeto y admiración para las trabajadoras, y debe hacer temblar de miedo a los capitalistas.

Per què el Corte Inglés?

La vaga general del 29-M 2012 va ser convocada com a resposta a la Reforma Laboral aprovada aquell any, la qual ha significat un endarreriment en els drets de les treballadores i un atac directe a la nostra dignitat. Moltes persones vam sortir al carrer lluny de les convocatòries oficials dels sindicats pactistes (CCOO i UGT), mostrant el nostre rebuig a que fessin servir la vaga per legitimar el seu status i la seva passivitat.

Les treballadores vam voler assenyalar als responsables del robatori i als que també pretenien coaccionar als treballadors per a que no seguissin la vaga. Entre ells un objectiu comú de la ràbia de les treballadores: El Corte Inglès, empresa referent en pràctiques antiobreres i antisindicals, sempre protegida per la Policia a les manifestacions. Empresa que finança sindicats propis (FASGA i FETICO), còpies del sindicat vertical franquista, per evitar la implantació i el desenvolupament de conflictes laborals. Empresa, el director general de la qual, Dimas Gimeno, ha estat candidat per Falange a diverses eleccions.

Aquell dia vam dir als poderosos que no els ho posarem fàcil si volen decidir sobre les nostres vides. I ho vam dir tan alt que hagueren de canviar les vidrieres de desenes de bancs i multinacionals.

El Corte Inglés, de la mà de la Brigada d’Informació dels Mossos d’Esquadra, ha posat preu als nostres crits durant aquella jornada: 5 anys de presó i milers d’euros de responsabilitat civil per les destrosses. Aquesta empresa, símbol del capitalisme ultradretà i caciquista, a més de menysprear als treballadors pretén lucrar-se de les situacions de protesta que en generen. Davant això, que els quedi ben clar: les treballadores no pagarem. No ens humiliarem pel xantatge de la presó i la repressió.

CASTELLANO

La huelga general del 29-M de 2012 fue convocada como respuesta a la reforma laboral aprobada ese mismo año, la cual ha significado un retroceso en los derechos laborales y un ataque directo a nuestra dignidad. Muchas personas salimos a la calle aquel día lejos de las convocatorias oficiales de los sindicatos pactistas (CCOO y UGT), mostrando nuestro rechazo a que utilizasen la huelga para legitimar su estatus y su pasividad.

La clase trabajadora quisimos señalar a los responsables del robo y a los que pretendían coaccionarnos para que no secundásemos la huelga. Entre ellos un objetivo de la rabia de los trabajadores: El Corte Inglés, empresa referente en prácticas antiobreras y antisindicales, siempre protegida por la policía en las manifestaciones. Empresa que financia sindicatos propios (FASGA y FETICO), copias del sindicato vertical franquista, para evitar la implantación y el desarrollo de conflictos laborales. Empresa cuyo directo general, Dimas Gimeno, ha sido candidato por FALANGE a diversas elecciones.

Aquel día gritamos a los poderosos que no se lo pondremos fácil si quieren decidir sobre nuestras vidas. Y gritamos tan alto que tuvieron que cambiar los cristales de decenas de bancos y multinacionales.
El Corte Inglés, de la mano de la Brigada de Información de los Mossos d’Esquadra, ha puesto precio a nuestros gritos durante aquella jornada: 5 años de prisión y miles de euros de responsabilidad civil por los destrozos. Esta empresa, símbolo del capitalismo de ultraderecha y caciquil, además de menospreciar a su propia plantilla pretende lucrarse de las situaciones de protesta que sus propias políticas generan. Frente a esto, que les quede bien claro: no pagaremos.

No nos humillaremos por el chantaje de la cárcel y la represión.

No compres en EL CORTE INGLÉS y exige que renuncien a la responsabilidad civil y el castigo a los huelguistas.