estratègia – La Vaga que Volem

A través d’aquest escrit fem pública la decisió que hem pres sobre com volem afrontar el procés repressiu que va iniciar-se en 2012 contra un company per haver participat en la vaga general del 29 de març del mateix any. Ens agradaria que aquest text i els que s’aniran adjuntant a mesura que es desenvolupi la campanya, serveixin de base per l’apertura d’un debat col·lectiu sobre la forma en que estem afrontant l’onada repressiva contra aquelles persones que en un context de conflictivitat social participen activament en la lluita. Com represaliades que som, sostenim que la única forma de fer front a l’Estat en la lluita antirepressiva és posar per davant el contingut polític de les accions per les que som reprimides i donar-li una dimensió col·lectiva.

En concret, aquest document es centra en el finançament de la lluita a traves de la venta d’alcohol en festes organitzades per cobrir les despeses que generen els procediments judicials. Sens dubte l’alcohol i la festa venen, compleixen aquest requisit, compleixen aquesta funció. Sembla ser, doncs, que no podem parlar de la ètica llibertària i de la idoneïtat dels medis, no només com a eines, sinó com a verdadera praxis revolucionària. Sembla ser que no podem qüestionar les festes i l’alcohol sense passar per moralistes, puritanes, ingènues o allunyades de la realitat.

L’alcohol és el puntal que sosté el finançament del moviment i és una realitat tancada (i no hi ha altres opcions per al present). Tenim preses i represaliades, que no ens vinguin amb romanços puritans, que la realitat material ens obliga a seguir sostenint l’oci alienat, l’alcoholisme i les dinàmiques socialitzadores com a eix central del moviment. Dubtem del caràcter revolucionari o transformador que aquest tipus de festes poden tenir, entre altres qüestiones, per la dinàmica alienant que generen i per estar en moltes ocasions buides de contingut polític. És cert, totes tenim quefers al marge de la militància i inclús contradiccions, però cap d’aquestes és aixecada com a bandera, cap és utilitzada com a referència del nostre moviment. No obstant, l’alcoholisme social és quelcom tan integrat, normalitzat i enterrat per la seva presumpta necessitat, que és freqüent veure pels nostres barris o pobles cartells polítics cridant al consum d’aquest tipus d’oci.

No estem en contra del gaudir i de les festes, creiem que ha d’haver un espai per a tot, i si bé la nostra finalitat és la d’unir celebracions amb les nostres reivindicacions, també entenem que en ocasions no pot fer-se, i en tal cas, diem no als diners que es recapten amb la venda d’alcohol en les mateixes. No volem que la nostra lluita es confongui amb l’oci alienant i alienat. En aquest punt ens preguntem, com podríem reivindicar els aspectes polítics d’una festa? Com fer-ho sense caure en l’alcoholització? I no només això, sinó que també ens qüestionem, que tipus d’oci estem fomentant des dels moviments socials i organitzacions polítiques en aquests esdeveniments? En que mesura les festes alternatives poden seguir dient-se “alternatives”? Quina és, valga la redundància, l’alternativa que oferim?

Les “festes llibertàries” poc tenen d’alternatives: no són alternatives de socialització, no són alternatives de consum, no són alternatives d’oci i per descomptat no representen l’essència de cap pràctica revolucionària, més aviat el contrari. Hi ha moltes coses que revolucionen a les persones: la cultura, la consciencia, la pràctica revolucionària… En canvi, les drogues i l’oci alienat fan dormir les consciències; aquesta és la seva funció, són mecanismes per fugir (no de confrontació), eines de control social que fomenten pràctiques que xoquen frontalment amb les idees per les que lluitem, amb les idees per les que caiem.

La necessitat dels diners com excusa per vendre alcohol constitueix un argument que cau per si mateix, doncs és mentida que no hi hagi diners, com a mínim estan quan de beure es tracta. Sens dubte, és més fàcil estendre aquest producte d’autoconsum – l’alcohol – socialitzar-lo amb una etiqueta política per poder atraure a certs sectors i aconseguir més beneficis, que treballar per la solidaritat entre les companyes, entre qui lluitem i compartim un projecte. Sens dubte constitueix una via ràpida, però no és la única i la rebutgem per això, perquè creiem en la necessitat de construir xarxes de suport lliures d’alcoholisme. Totes les dinàmiques col·lectives i socials són de difícil transformació, per això ens deixem el temps, la salut i la pell durant anys. Sabem que no hi ha millor forma de prendre consciencia i transformació que la praxis, que la propaganda pel fet. És aquesta pràctica i no les paraules, les impulsores dels canvis, i és per això pel que hem decidit no acceptar diners de l’alcohol per a fer front a aquest as repressiu, no contribuint així al foment de dinàmiques col·lectives que creiem pernicioses per al nostre moviment.

Arrel de les últimes experiències repressives i , sobretot, de cara a afrontar les que estan per arribar, des d’Acció Llibertària de Sants volem obrir un debat col·lectiu al voltant de com afrontem els processos repressius. El debat no pretén ser un judici de valor sobre les decisions presses per companyes en el passat, ni pretén ser una llosa sobre les companyes que estan afrontant algun cop repressiu. Es tracta, simplement, d’analitzar tots els moments processals d’un judici polític (entenent com polític aquell que s’inicia per a perseguir una acció política que transcendeix del mer fet en si) per poder elaborar, si així es vol, unes línies generals que ens ajudin, no només a entendre els mecanismes judicials que ens imposen, sinó a afrontar activament aquests processos.

S’ha de veure, aleshores, que estem parlant de processos col·lectius, és a dir, aquells processos que s’estenen més enllà de l’individu, que són assumits (o així es pretén) com propis per al moviment, referenciant-los amb campanyes de suport, solidaritat, etcètera. El fet és que, per una raó o una altra, estem assumint processos repressiu sense cap tipus d’autocrítica, en els que sembla que tot serveix, per evitar les conseqüències penals, adoptant en moltes ocasions una actitud paternalista i victimitzant amb la companya reprimida, relegant tot a una mera qüestió humanitària.

Per analitzar serena e ideològicament aquesta qüestió, s’ha de partir de la base de que ens trobem en una posició de desavantatge descomunal davant l’Estat, una situació no escollida per la detinguda que suposa un xantatge tan gran que ens obliga a haver d’assumir certes incoherències com quelcom inevitable. Es tracta, doncs, de veure quines podem assumir a nivell col·lectiu i quines podem confrontar i de quina manera, no deixant únicament en mans de l’advocat, de la defensa tècnica (per naturalesa conservadora), el desenvolupament del procediment.

Per això, proposem iniciar el debat basant-nos en les parts del procediment penal, per veure fins a quin punt és possible l’acció política en cadascun d’aquests.

Detenció i declaració davant el Jutge Instructor: En aquest moment del procediment, existeix un atestat que els advocats poden veure ràpidament abans de la declaració davant el jutge. En cas de sumaris molt extensos, és pràcticament inviable preparar una bona defensa legal en aquest moment del procediment al no disposar de les dades ni la informació suficient, per això es sol optar per no declarar davant el jutge per evitar possibles contradiccions futures en la defensa. En cas de que existeixin possibilitats d’ingrés a presó, és normal contestar les preguntes al advocat relatives a qüestions de pertinença i demés condicionants de les mesures preventives. En aquest punt ens preguntem:

És viable o prematura la declaració política?
És viable no fer declaracions com estratègia col·lectiva davant el jutge instructor?
Pot influir en els autos de presó?

Mesures preventives: la fiança. Per assegurar la presència del imputat en el judici i com a mesura menys greu que la presó preventiva, es pot sol·licitar el pagament d’una quantitat de diners fixada pel jutge instructor com fiança, que serà retornada després del judici. Per norma general, i a pesar de que la seva quantitat ha d’anar proporcionada als ingressos de la persona, aquestes quantitats són desmesurades, i suposen un xantatge descomunal a les persones amb pocs ingressos, amb càrregues familiars i lligades al treball assalariat de subsistència. Com pràctica habitual, les fiances són pagades gràcies a la solidaritat dels grups i les assemblees, que ho assumeixen de forma col·lectiva.

És possible construir un discurs col·lectiu contra la imposició de fiances, al ser una mesura que castiga la falta de recursos?
Tenim capacitat per modular o baixar les quantitats imposades en cas d’insolvència?
Quina hauria de ser la nostra actuació en cas de que hi hagi companyes que se les imposi una fiança i altres a les que se les dicti presó incondicional?

Responsabilitat civil i reparació del dany. Per norma general, l’acció política sol anar dirigida a causar una sèrie de danys físics i materials que després generen una responsabilitat civil (al marge de la penal, que per norma general és pública), sent aquesta una pena al marge (però subordinada) a la penal i que, en cas de ser més d’una imputada, sol requerir-se el pagament solidari. La reparació del dany és premiada pel procediment penal, sent un dels atenuants principals a l’hora de rebaixar la pena en sentència (si es paga abans del judici). A més, es sol requerir per els pactes amb la fiscalia, i és condició indispensable per la suspensió de la pena inferior a dos anys (que, recordem, no és automàtica sinó protestativa per al jutge).

És assumible políticament reparar el dany, és a dir, és un cost judicial més? O bé suposaria anular l’acció política que castiga el procediment penal?
Es pot fer de forma gradual o s’ha d’abonar al primer requeriment?
Partint de que és una qüestió privada (encara que no estigui personada l’acusació particular), és viable algun tipus de pressió per a que dita part renunciï al seu cobrament?

Previ al judici: negociacions i pacte amb la fiscalia. Abans de la celebració del judici oral, és possible arribar a un acord amb la fiscalia per fixar una condemna pactada i evitar la celebració del judici.

Què impliquen les negociacions amb la fiscalia? Exigeixen un penediment? En quins termes es donen?
És assumible ideològicament arribar amb un acord amb el fiscal?

Judici oral. Aquesta és la última fase del procediment que consta, resumidament, dels següents moment processals: ratificació del escrit d’acusació i defensa, declaració de l’imputat, pràctica de la prova, fase de conclusions (per valorar la proba practicada i l’al·legat dels advocats per la defensa o culpabilitat de l’imputat). Per últim, es concedeix la última paraula a l’imputat, de la que normalment no fa ús seguint el consell de la defensa.

En quins termes pot plantejar-se la declaració? És possible i viable no declarar? O negar-se a contestar les preguntes del fiscal? Que es vol transmetre amb aquests actes? Quines conseqüències legals pot tenir? És possible contrarestar-les amb el seu ús col·lectiu?

Sentencia. Indult com a mesura de gràcia. Per últim, està sent una pràctica recorrent per les companyes l’ús d’aquesta eina com a mesura última per suspendre l’execució de les penes i evitar l’ingrés a presó.

Quins requisits s’exigeixen per demanar l’indult? Quins elements afavoreixen la seva concessió?
És una mera eina jurídica més o és un recurs polític?
És acceptable el seu ús col·lectiu per part del nostre moviment? En quins termes?